Salut OPINA. Reflexions

L'home està i estarà sotmès a condicions que amenacen la seva salut i la seva vida. L'home emmalalteix i també mor.

Es tracta, en aquest últim cas, que ho faci de la millor forma possible i en el termini que li és donat genèticament quan neix. No es tracta de buscar la immortalitat sinó de viure el que toca i d'una forma digna.

I quan està malalt necessita que el cuidin i l'alleugin. Per sort la gran majoria de malalties guareixen soles.

Tampoc hem d'oblidar que emmalaltim i morim per atzar: accidents, guerres, catàstrofes naturals.... Gairebé sempre imprevisibles.

La salut de la població depèn de la biologia humana, l'estil de vida, el medi ambient i el sistema d'assistència sanitària.

L'aportació de l'assistència sanitària al conjunt de la salut comunitària, en els països desenvolupats, s'estima que és inferior al 20 % . Similar a la salut que depèn de la biologia de l'ésser humà. La resta, és a dir, més de la meitat de la nostra salut comunitària, depèn del nostre estil de vida i del medi ambient.

Així doncs, per a resoldre determinats problemes de salut hauríem de canviar el sistema de vida col·lectiva d'una manera global i, probablement, radical. Com això gairebé mai és possible l'adequat és intentar minimitzar els efectes nocius derivats de la nostra manera de viure i preservar i millorar el nostre medi ambient.

L'individu pot decidir pel seu compte, implícitament gairebé sempre, amb major o menor informació, que és el que vol fer respecte a la seva salut, a la cura del seu propi cos. I es pot equivocar. I la població ha d'acceptar-ho com un fet que és fruit de la seva pròpia dinàmica social.

Si l'individu està posant en perill la seva salut, això és un producte, un reflex de tota la societat.

La comunitat ha de participar en la priorització i propostes de solució dels seus problemes de salut.

Afortunadament, a Espanya, disposem d'un Servei Públic de Salut, la qual cosa pot facilitar la resolució de molts d'ells. Però també pot generar-ne d'altres o posar massa o poca èmfasi en els que ja existeixen.

Els partits polítics no han d'oblidar que molts d'aquests problemes es milloren amb polítiques a llarg termini, molt més enllà dels quatre anys que pugui durar un període legislatiu.

Els professionals de la salut no deixem de ser uns tècnics que estem al servei de tota la comunitat. Per descomptat som responsables de l'estat de salut comunitària però només de la part que ens correspon.

La salut

El concepte de salut es defineix de forma distinta segons els continguts culturals que s'han generat i interrelacionat amb les condicions soci-econòmiques.

En el nostre entorn definim la salut no solament com l'absència de malalties sinó que hi afegim el concepte de prevenció de les mateixes i els conceptes de la seva conservació i promoció.

El Pla de Salut de Catalunya la definia com "l'assoliment del major nivell de benestar físic, mental i social i de capacitat de funcionament que permetin els factors socials i ambientals on viu immers l'individu i la col·lectivitat".

I sembla que per a la comunitat la salut s'ha convertit en un producte més de la societat de consum.

Entre tots no hem sabut mantenir el rigor mínim per a delimitar el que és important del que és accessori, banal o fins i tot perjudicial.

Un dels exemples paradigmàtics de problema de salut que implica canvis estructurals si es vol resoldre, és la morbiditat i mortalitat per accidents de trànsit.

Cada mitjà de transport té la seva sinistralitat intrínseca i actualment estem en "l'era del cotxe". Sinó, com podríem acceptar com normal els morts i ferits en les nostres carreteres?

Per a explicar-ho hem de recórrer a distintes raons. Unes econòmiques, com els interessos dels constructors d'automòbils i indústries i serveis associats. Altres filosòfiques, com la llibertat individual i el dret a desplaçar-se. Altres ètiques, com l'ambigüitat i ambivalència moral acceptades per la població davant la utilització dels avenços tecnològics, el plaer de la velocitat vs la seguretat...

Els morts i ferits en les carreteres són la part més dolorosa del preu que paguem tots per mantenir aquest estil de vida. Però tot el món sembla disposat a pagar-lo i de moment no s'entrelluquen alternatives de canvi.

Que fem mentrestant? Intentar disminuir el nombre d'accidents al mínim, que seguirà sent desorbitat.

Els polítics han de fomentar els mitjans de transport més segurs, còmodes i ràpids.

Indubtablement cada tros i lloc de la història té les seves malalties i ara sembla que ja hem iniciat una nova era.

Les disciplines que hem estudiat ens ensenyen que la biologia segueix unes lleis matemàtiques bastant més imprecises que en altres activitats del treball de l'home.

Per exemple, considerem que un teler té un funcionament adequat si produeix un error cada 10.000 passades.

Ara bé, la majoria de fenòmens biològics segueixen una distribució gausiana, en la qual convenim un error de 2.5 % per cua a costat i costat de la mitjana. Un 5 % de probabilitats que els resultats obtinguts quan s'analitza una corba concreta es deguin a l'atzar i no reflecteixin realment una anomalia. La variabilitat biològica. La sal de la vida.

Estem tots d'acord que som els professionals de la salut els que ens hem format en les disciplines que tracten dels malalts, les seves malalties i complicacions i ningú discuteix que aquest és un dels objectius, probablement el més important, del nostre treball. I és prou complex com per a dedicar-li tot el nostre esforç i dedicació.

No és fàcil: les malalties no existeixen, el que existeix són persones malaltes.

Bé, matisem aquest concepte: les malalties existeixen en la mesura que som capaços de sistematitzar-les. Reunim simptomes i signes, proves complementàries... i tot això ho fem passar pel lent del microscopi que és el lloc on fonamentem la medicina actual i anem generant les hipòtesis plausibles dels mecanismes que provoquen la malaltia, l'eficàcia de les mesures terapèutiques, etc..

1º La medicina simptomàtica, la medicina de la queixa. I dintre d'aquest grup: la medicina de la queixa fruit de l'envelliment.

2º La medicina mèdica, és a dir aquells coneixements que són fruit de l'exercici mèdic i de la investigació, que generen malalties (no deixen de ser malalties inventades) asimptomàtiques i que poden donar queixes per les seves complicacions, que no sempre es presenten, p.e. la hipertensió arterial sistèmica i

És fonamental, si és que existeixen fonamentalismes, aquesta distinció, doncs cada "classe" de medicina requereix una aproximació metodològica diferent.

L'estudi de la medicina simptomàtica, en el nostre temps i lloc, ofereix les dificultats habituals del mètode assaig-error, però coneixent la història natural de la major part de les malalties i la seva variabilitat controlem simptomes i signes, eficàcia de diferents opcions terapèutiques...

La medicina de la vellesa requereix aprofundir en conceptes com la qualitat de vida, l'eutanàsia...

Així mateix la medicina preventiva de malalties ben conegudes depèn dels recursos i l'opció política del moment. La pràctica la redueix a la menys "científica" de les medicines. Recordem les pràctiques mèdiques en temps de Hitler.

La biostadística és una eina molt útil però té les seves limitacions, que són molt importants, perquè redueixen a conceptes abstractes i a nombres, situacions vitals individuals molt distintes i sovint oblidem aquest aspecte.

Estic més preocupat pel mètode que fem servir per a l'estudi de la medicina mèdica. El mètode actual no em sembla l'adequat en rigor ja que oblida que les seves bases són fruit de la pròpia conveniència i que la nostra capacitat de mesura, sotmesa a múltiples errors.

P.e. proposem el diagnòstic de Diabetis Mellitus a qualsevol pacient que tingui, en dejú, en distintes determinacions, la xifra de glicèmia per sobre de 125 mg/ml. Segons això convertim en malalts a aquestes persones.

Tots sabem que, d'ells, sol una part, important, presentarà complicacions a causa d'això. No obstant, menyspreem als qui no les presentarán i els incloem en protocols i estudis. Això em sembla inadmissible. Està clar que no podem endevinar a priori quins d'ells presentará simptomes, però si no ens proposem estudiar-ho seguirem així indefinidament.

Sabem poc de la patogènia de la major part de malalties cròniques i poc de les seves històries naturals. Tenim d'aprofundir en això i en la millor manera de realitzar els estudis científics per a resultats fiables i aplicables almenys al 95% dels afectats.

Dues qüestions metodològiques més només es publiquen els estudis amb resultats "positius" i molts assajos amb fàrmacs només es realitzen en homes (per menors variacions hormonals) quan són les dones les quals utilitzen més fàrmacs.

Per altra banda el tractament de les dades dels estudis clínics-quirúrgics i/o epidemiològics, i per tant la importància dels seus resultats, poden ser manipulats inconscientment, la major part de les vegades, amb certa facilitat o contenir equívocs que no sabem identificar.

El treball sobre els errors, sovint acaba acostant-nos millor a la realitat. No és estrany en la nostra professió que treballem amb idees i conceptes que creiem molt ben establerts i que de cop i volta s'enfonsen gràcies a nous descobriments.

A més a més, respecte a la formació continuada és difícil estar al dia, també perquè rebem molta informació tècnica interessada i poca de cursos avalats per les autoritats acadèmiques.

Malgrat que tots els sanitaris estem formats en determinats aspectes relacionats amb la salut, donada la complexitat dels sabers, hem de reconèixer les nostres limitacions i falta de preparació ja sigui en clínica mèdica, quirúrgica o en salut pública. Sovint ens complementem, però no sempre.

La base del nostre treball és l'adequada relació sanitari-pacient. I aquesta relació inclou, es vulgui o no, certes dosis de paternalisme.

Solament per a les activitats preventives i en el supòsit que la persona disposi dels recursos formatius adequats cal esperar una resposta d'autocura responsable o en el cas, poc estimulat, d'uns veïns que demandin accions de salut concretes.

En la nostra activitat quotidiana, en Atenció Primària, el que conta és la relació de persona a persona i en aquest sentit no es tracta d'un treball d'equip sinó individual. L'equip es forma amb la persona que segueix i coneix al mateix pacient, és a dir el tàndem metge-infermer.

Per a altres activitats, que no són les prioritàries, si que es pot treballar en equip.

Diguem que hi ha dos grans àrees de treball assistencial: la mèdica i la quirúrgica.

La major part de l'activitat quirúrgica es desenvolupa en els hospitals, encara que hi ha una tendència a "sortir al carrer" amb les noves tècniques. Artistes manuals i científics.

En els hospitals hi ha els sanitaris lluitant contra el temps per a fer diagnòstics i establir tractaments. Els malalts hospitalitzats acostumen a tenir malalties d'una certa gravetat.

La metodologia de treball no se sembla molt a la que es realitza en Atenció Primària on el temps acostuma a anar a favor del pacient i en l'exercici de la qual podem descobrir, amb major facilitat, l'ART de la medicina. L'art de les relacions humanes que genera confiança i possibilitat de tractar la major part de processos menys greus i el "art" d'emplenar papers.

Altres professionals estan específicament formats en l'estudi de les relacions de les malalties amb el medi ambient i l'estil de vida, la salut pública.

Coneixen el que ocorre, la prevalença i incidència de les malalties, la seva importància.... Ens orienten en les mesures de prevenció de malalties i en els recursos disponibles per a això.

Hem d'assessorar als governants en les actuacions necessàries per a vetllar per la salut comunitària i a formar part del mateix govern donada la complexitat dels problemes de salut.

Però això són paraules. Les responsabilitats i drets dels treballadors per a la salut pública les imposa i delimita d'una forma molt clara tota la societat i en particular els seus dirigents a partir de la consideració social que ens donen.

Un exponent d'aquesta consideració pot amidar-se pels salaris, totalment insuficients que ens dedica l'administració.

El concepte de funcionari té poc prestigi en els dies que vivim. En els països en els quals es destinen més recursos al benestar social hi ha molts més funcionaris.

Estem perdent progressivament tota classe de poder, poder econòmic, poder d'organitzar el nostre propi treball... Ens van "proletaritzan".

No m'agrada esmentar a aquesta nova espècie de sanitari que creix en la política i que es preocupa exclusivament de la gestió.

A ells dir-los que van errar en la seva elecció. Hauríen d'haver estudiat econòmiques o similar. No són sanitaris, no són professionals de la salut.

La seva existència no té sentit després de la reforma de l'atenció primària.

Una sospita, no confirmada, suggereix que pertanyen al grup de sanitaris que no han estat capaços d'accedir a una especialitat i per tant estan menys preparats que els seus col·legues. No sempre és així.

Desconeixen que un bon servei professional, en un treball d'equip, inclou una adequada utilització de recursos i que si els tenim aquí, vigilants, és per a intentar estalviar-se'ls amb perjudici per al pacient.

Solament comprenem el seu èxit si el que pretenen és guanyar diners amb la salut.

Personatges inadmissibles en el sistema públic de salut. Mestres de la burocràcia que intenten reduir a xifres la cura dels pacients.

Ja hi ha en l'actualitat, a Catalunya, algun centre d'atenció primària pública (?) que té limitat el número de radiografies que es permet sol·licitar als facultatius.

Encara que hi ha opinions més optimistes no cal esperar que el conjunt de la població, encara estant motivada, tingui coneixements tècnics suficients referents a la salut.

Això és degut al fet que els missatges que arriben al gran públic es donen a través dels mitjans de comunicació, sobretot de la televisió, ràdio i premsa, on no hi ha un adequat control del contingut sanitari d'anuncis i programes.

Estan al mateix nivell de penetració en la comunitat els coixins per a les cervicals, la recomanació de l'ús del preservatiu, la màquina per a dormir, la prevenció de les malalties cardiovasculars, la mantega que no duu colesterol (però que duu grasses probablement més perjudicials per a la salut que el colesterol), la prevenció del càncer o la polsera magnètica, l'aigua ionitzada o desozonitzada... La salut ven.

Es fomenta el curanderisme... Serà que augmenta els índexs d'audiència? Bons ingressos per anunciant.

Fa un parell d'anys un bon home va venir a demanar-me la baixa laboral perquè en una revisió de l'empresa li havien trobat el colesterol alt. Venia angoixat, espantat, amb la certesa que d'un moment a un altre patiria una greu malaltia.

És conegut l'augment de peticions de mamografies coincidint amb la presentació d'un càncer de mama en la protagonista d'una coneguda sèrie televisiva.

I aquest últim exemple dóna idea de la utilitat que podria arribar a tenir la televisió en l'educació general sanitària.

La responsabilitat de la formació i informació sobre temes de salut que rep la població és gairebé exclusiva dels seus dirigents que controlen els mitjans de comunicació.

La salut és un bé de tots i som els professionals els que devem orientar les activitats per a vetllar per ella. I aquí acaba la nostra responsabilitat, que no és poca, com grup o col·lectiu. Nosaltres, els sanitaris, no som cap referència de model de conducta que deguem estendre a la comunitat. Referència que hem d'escoltar sovint en boca de determinats dirigents.

Afortunadament el pacient que va a la consulta sí que acostuma a ser receptiu a l'adequat consell individual que li dóna el sanitari. El secret de la seva eficàcia radica en la confiança mútua establerta ambdós amb el pas de les malalties i els anys. La continuïtat n'és la clau.

Disposem d'un acceptable sistema de salut públic, la qual cosa implica la seva corresponent estructura física, de material i personal. I es diu que és dels millors i més barats d'Europa.

Això últim és fonamentalment a costa dels sanitaris espanyols que estem en la cua d'Europa, quant a ingressos es refereix. I el primer és a causa de la seva excel·lent preparació tècnica i sobretot al fet que la seguretat social, centres d'atenció primària i hospitals, ha arribat a gairebé tots els racons del país.

Com disminuir la despesa farmacèutica? Utilitzant només genèrics d'eficàcia demostrada i en les dosis necessàries.

No obstant això a Catalunya i València, països amb tradició d'atenció sanitària privada (médica amb iguales, mútues, hospitals i clíniques privades...) a els polítics actuals sembla molestar-los que funcioni bé i estan fomentant un sistema híbrid perquè funcioni tot: La pública, no massa bé, la "semipública" (un invent sense cap tipus de control pràctic excepte l'impossat pels gestors) tampoc i que arrenqui una privada de qualitat on dur a l'elit social. Privada, com p.i. l'Hospital General de Catalunya, que acabem pagant tots amb diners públic. "A riu regirat..."

Hem de seguir amb la reforma de l'atenció primària i no entrar en la reforma de la reforma, ja que en les nacionalitats on s'està aplicant aquesta última, s'està vulnerant el principi d'equitat. Distinta qualitat de servei segons el centre que li toca al pacient.

Abans a les persones que anaven al metge els dèiem malalts o pacients, ara cal anomenar-los usuaris. I és més, segons el Servei Català de la Salut caldria anomenar-los clients.

El que caracteritza al client és la seva possibilitat d'elecció. No crec que cap malalt esculli res. Ni la malaltia ni al metge (malgrat la demagògia) ni tampoc el tractament corresponent. Client de qui?

I un tema polèmic: el lliure accés dels pacients als centres d'assistència. Algun estudi referent a això assenyala que només un 5% de la població atesa ocupa el 20% de l'activitat d'un centre d'atenció primària. I la majoria de vegades sense causa mèdica que justifiqui la seva frecuentaciò. Això ha de modular-se, doncs entre altres coses més evidents, desvirtua el paper del sanitari. Com resoldre'l?

Mai he escoltat a cap gestor parlar de la frecuentaciò innecessària. La fàcil demagògia política (els "paesopagos") l'hem de patir tots.

Però prevenir és difícil i els recursos que anem a destinar a això sempre limitats.

Estem invertint molt temps i diners en la prevenció de malalties cròniques i/o les seves complicacions de les quals desconeixem l'exacta patogènia encara que coneixem alguns dels seus factors associats (que no causals) i/o sobre malalties no excessivament preocupant i/o sobre les quals les mesures d'intervenció són de dubtosa eficàcia.

La intervenció, gairebé sempre farmacològica, genera molt negoci, tant per a alguns sanitaris com, sobretot, per als laboratoris farmacèutics.

Altres vegades s'inicien campanyes parcials o clarament ineficaços (amb experiències prèvies en altres països que així ho demostren) o fins i tot amb eslògans ofensius (p.e.: "Això no és vida").

A Catalunya existeix un Pla de Salut, amb objectius més o menys concrets a arribar a en terminis de temps determinat. En conjunt és raonable i la seva aplicació, supervisada pel Servei Català de la Salut, està ja millorant determinats aspectes assistèncials. P.e.: El seguiment clínic ambulatori dels pacients diabètics i hipertensos.

El Pla inclou mesures preventives i és sobretot allí on descobrim plantejaments pseudo-religiosos juntament amb interessos econòmics amagats, o difícils d'aclarir i que estan duent a la població i als seus sanitaris a distorsions importants dels seus problemes reals de salut.

Hi ha, potser, un excessiu mimetisme d'altres països que ja tenen en vies de solució, molts dels seus problemes de salut i escollim els que més ens interessen?

Costaria molt fer una aproximació del moviment social que pot implicar resoldre determinat problema de salut?

A Catalunya l'esperança de vida en néixer, un dels millors indicadors de l'estat de salut de la comunitat, és de les més altes dels països desenvolupats.

Globalment, la primera causa de mort són les malalties de l'aparell circulatori seguides dels tumors. Aquestes patologies afecten als segments més vells de la població.

Oblidar els "consens" internacionals, que rebaixen periòdicament les xifres que cal considerar normals, amb l'única finalitat de promoure malalts que siguin tributaris de tractament farmacològic (de dubtosa relació risc/benefici). I per a tota la vida.

Les recomanacions per al seu diagnòstic (mínim de tres lectures, hipertensió de bata blanca...) són insuficients i la monitoritzaciò continuada i la recerca sistemàtica d'afectació d'òrgans diana descobreix molts falsos hipertensos.

Per cert, tampoc està clara la importància clínica de la recomanació més extensa al respecte de la hipertensió: reducció de la sal en els menjars. No, no està gens clar. Altrament sembla tenir molt poca importància pràctica.

El mateix succeeix amb l'augment de colesterol. Molts "consens", molt negoci. La majoria de treballs d'epidemiologia s'han realitzat sense excloure els pacients diabètics ni hipotiroïdeus, dues entitats molt freqüents en la nostra població i que comporten una dislipèmia. I a més hi ha poca claredat quant al benefici obtingut pel pacient quan se li rebaixen les seves xifres de colesterol.

Per un costat hem de promoure l'exercici físic i per un altre suspendre la importació de greixos saturats (base de molts productes alimentosos) excedents d'altres països. Això últim no depèn pròpiament dels sanitaris.

La diabetis mellitus és un calaix de sastre on fiquem a tots aquells pacients que tenen la glicèmia alta. Probablement només detectem un epifenomen (que pot ser important) sense entendre el rerefons de la malaltia o millor dit, distintes malalties que comporta. Cal aprofundir en això ja que estem tractant a tothom d'una mateixa manera i promovent nombroses activitats preventives de dubtosa eficàcia.

Per l'experiència d'altres països sabem que l'única mesura eficaç per a limitar el seu consum és la prohibició.

I també sabem que l'eficàcia de les mesures, campanyes, dirigides a la gent que ja fuma són molt limitades i solament útils en grups específics de la població especialment sensibilitzada com puguin ser els treballadors per a la salut i/o l'elit social.

Els esforços deurien dirigir-se a la gent, sobretot els joves, que encara no s'han incorporat al tabaquisme.

No s'ha establert una política d'extinció a llarg termini, i en el cas, dubtós, que així s'hagués de fer.

El que si podrien iniciar-se són mesures moderadores del consum que probablement disminuirien de manera notable l'impacte del tabaquisme sobre la salut. P.i.: prohibir la venda de cigarrets ja embullats. Que s'els faci l'usuari.

Mentre hi hagi estancs hi haurà fumadors. I se'ns demanen intervencions comunitàries indiscriminades antitabac. Els professionals per a la salut no tenim, perquè ser els que resolguem aquesta contradicció.

Hem d'ajudar els malalts que tenen problemes pel consum del tabac i podem orientar a les autoritats sobre l'ús "raonable" del mateix.

Des de sempre l'home conviu amb drogues (substàncies que alteren la percepció de la realitat) i a pesar d'altres opinions irreals seguirà així i li seran útils segons l'ús que faci d'elles.

La influència de les drogues és evident en qualsevol forma cultural. I cada cultura té les seves amb els seus propis rituals moderadors d'ús.

I també pertot hi ha abús i mal ús i la pròpia societat genera mecanismes per a defensar-se d'ambdós.

Rebutgem l'actitud mental que diu: "Drogues no". Amb això s'afavoreix una actitud de rebot automàtic davant aquesta qüestió que remou els nostres sentiments més íntims i primaris. I les drogues, amb les seves conseqüències, segueixen existint.

Hem de fomentar una cultura de les drogues, de les nostres: El vi, el cannabis i poc més.

I el que és més important: hem de ser capaços de crear mecanismes de defensa que disminueixin el mal de les noves.

L'explosió de drogoaddicció per via endovenosa amb drogues estranyes al nostre context cultural és fruit gairebé exclusiu d'interessos econòmics als quals no són aliens personatges rellevants de la nostra societat. S'han creat massa interessos.

Considerem els drogoaddictes com malats crònics i no com viciosos i malfactors. Altres qüestions, com la marginació social i/o la satisfacció de viure que genera la nostra societat, s'escapen del propòsit d'aquest escrit.

La mesura imprescindible per a començar a afrontar amb èxit la lluita contra les drogues "dures" és la d'impedir el seu negoci. És a dir: Legalitzar-les. Aquesta legalització pot fer-se més àmplia o més restringida, fins i tot es pot fer gradual i selectiva. Només així iniciarem el camí.

Que hem de fer per a prevenir les malalties associades a l'addicció per via endovenosa com la sida? Quant temps haurem d'esperar per a iniciar programes d'intercanvi de xeringues i/o programes de manteniment amb metadona en les nostres presons i fora d'elles?

La menja tradicional dels pobles s'ha establert lentament en la història i és fruit de la relació dels recursos naturals explotats amb la "bondat" dels aliments percebuda per la població en el seu entorn físic i cultural.

Per exemple aquí esmorzem poc, dinem més i sopem menys. I això té la seva justificació que no analitzarem. No obstant això en l'actualitat no és estrany escoltar l'opinió que deuríem d'esmorzar més fort, doncs així tindrem més energia per a afrontar el treball del matí. Com si fóssim cotxes als quals cal posar gasolina abans d'iniciar el viatge. Quina és la tendència de la majoria de mamífers havent dinat? Dormir. Dormir la migdiada.

Encara que coneixem el contingut dels aliments i el seu poder calòric desconeixem com interactuen en el nostre aparell digestiu i la resposta en el nostre organisme, que és distinta per a cadascú.

I quants sòmines van pontificant sobre la bondat de determinat tipus de dietes.

Parlar d'alimentació saludable sense parlar de càncer és enganyar a la comunitat. Més de la tercera part de tots els càncers estan relacionats d'una manera o una altra amb l'alimentació (incloses les begudes alcohòliques). La utilització de colorants, conservats, edulcorants, insecticides, estabilitzants... no és de la nostra responsabilitat.

En més de la meitat dels casos l'obesitat no és cap malaltia. Devem negar-nos a aprimar "grassos" de forma indiscriminada.

Per cert, segons els últims estudis sembla que són tan perjudicials les variacions periòdiques en el pes com la pròpia obesitat.

La millor política per a prevenir la caries dental sembla ser que és la fluoració de les aigües. Per quan?

Podríem estendre'ns respecte a altres activitats "de prevenció i cura de la salut" que se'ns indiquen com el nostre treball, gairebé exclusivament nostre, com són l'exercici físic, les malalties de transmissió sexual, el càncer de mama i de coll uterí..., però ho deixarem per a altre dia.

I hem d'estar vigilants perquè ara ens amenacen amb una altra de les patologies cròniques que poden promoure accions de prevenció sense tenir clares les claus per al seu diagnòstic ni l'eficàcia de les mesures per a la seva prevenció i on es veuen interessos estranys a la salut pública: L'osteoporosi, així, en general.

Hem de posar major èmfasi en la política de vacunacions i dedicar-li més recursos.

En conjunt el nivell de salut de les gents del país és acceptable i això és fruit més de l'estil de vida i del medi ambient que de la labor sanitària.