Benvolgut company/a:

Ja saps que quan em posso nerviós i m'enprenyo és que alguna cosa em preocupa i em treu de polleguera. Més tard procuro esbrinar el per què i si considero que és prou important miro de possar-ho per escrit doncs això m'ajuda a reflexionar-hi. Pot ser per la complicitat que penso ha d'haber-hi entre el fons i la forma.

Val la pena tot aquest enrrenou, o potser és que m'ho agafo massa seriosament?

Ens hem incorporat a la nostra feina d'una manera individual i tots tenim la nostra història personal i també col.lectiva i tots plegats intentem unir esforços per donar una atenció adequada, dins del servei públic de salut, pel benefici del pacient. El nostre primer objectiu són els pacients i hem de tenir tots els mitjans raonables per atendrel's. Per no tenir, ni tenim telèfon al despatx, encara no tenim l'ecògraf i ... millor que no et posis malalt, potser et visitarán d'aquí una setmana. El nostre Centre públic no té una gestió democràtica, fa contractacions privades sense cap mena de control de les mateixes....

No t'amoïnis però, avui no et comentaré res del Centre sinó de la nostra feina.

Recordaràs que hem estudiat durant molts anys per obtenir el títol de Dr. o bé llicenciat en Medicina i que aquest títol ens autoritza a exercir l'art , i ho vull repetir per contraposició a la impresió que es vol donar que la medicina pugui ser una ciència exacta: l'ART de l'exercici de la medicina. Aquest títol ens acredita a totes, i tots, els metges, tant si ets MIR, MAR o MUR a fer-ho. Si ets MIR vol dir que potser t'has esforçat més per tenir més fácilment un lloc de treball però no indica que siguis substancialment diferent. I, això em sembla important, el que aquest títol implica és que estàs prou qualificat com per organitzar-te la feina com et sembli millor pels teus pacients. Hem d'actuar com bonament sapiguem. A la Facultat ens han donat els coneixements necessaris que podem aplicar segons el nostre criteri (quina paraula tant... no?) per intentar resoldre els problemes de salut dels nostres pacients. A més en sóm uns observadors d'excepció. A mi m'agrada fer de metge i de moment només vull treballar de metge. De capçalera, general, de familia o com se'n digui. No vull ser director de l'hospital, ni catedràtic, ni de moment lampista, com l'avi.

Mira, jo vaig acabar el 72 i em sembla que del 82 estic a la trinxera. Ja saps també que el pare era metge de capçalera, aquí a Terrassa i jo la he mamat tota la meva vida, la medicina. Quan he estat als hospitals, formant-me, a vegades em temptava la idea de arrivar a ser "adjunt". La poca il.lusió que em podía fer s'esvaïa quan m'adonava que tenía que compartir les neures del "jefe" i seguir-li la beta. Mira sóc així. Vaig escollir estudiar medicina, entre d'altres raons, per l'exemple patern d'autonomía i independència. I m'ha semblat aprendre en tots aquests anys que el més important de la nostra feina, més enllà de qualsevol altre consideració, n'és la continuïtat. La continuitat de predisposició, de lloc, d'horari... El pacient t'acaba trovant, t'acaba coneixent i si hi ha "bon rotllo" acaba confiant en la teva opinió. Començaràs a resoldre problemes. La continuïtat. Per a mi, la resta són matissos.

Que si la formació continuada, com si cada día, mes, o any hi haguessin descubriments rel.levants. Apa! Collonades. Que més voldriem! Els altres professionals especialitzats, un arquitecte p.e., actualitzen els seus coneixements d'una manera "normal". Els metges sembla que sóm diferents. La nostre formació ha de ser continuada. Que és que sóm massoques? Així, constantment s'estan fent cursos sobre els temes més inversenblants, impartits per col.legues "rescatats" de l'atur o bé per uns quants aprofitats que viuen del "cuento". Temes, massa sovint, millor tractats i explicats en el Harrison.

T'has adonat que hi ha col.legues que s'inventen i reinventen malalties? I els laboratoris que venen preparats per aquestes malalties? O potser era a l'inrevés? Ara tractem totes els pacients amb medicaments de la mateixa manera que en els segles propassats es tractaven amb sangoneres. Sangoneres. Bé, gràcies a ells vaig a Canaries.

Que si un protocol per si et piqués el cul. Qui vol saber que és el que faig jo quan em pica? Recordaràs que una vegada, inocent de mi, vaig participar en fer un protocol de MPOC. Ja deu fer 5 anys. Bé, d'alehores ningú no m'ha n'ha dit mai més res. S'aplica? És útil? Dèu ser útil per algún gestor, que potser no ha vist mai a un bronquitic crònic en la seva vida, ni el veurà, però això l'hi dona una idea de la despesa que pot suposar la seva atenció. Res més lluny de la realitat. No sé perquè, peró sempre estem treballant amb les excepcions. Oi que és estrany?

I que te'n sembla de la medicina preventiva. Quan recomanes la vacuna de la grip, ja saps el que estàs fent? T'ho creus? No hi tens cap, petita, objecció? Que potser l'agafaràs, la grip?

Si tens la sort de treballar molts anys amb un/a ATS, , o com es digui ,que conegui tant els malats com tú, potser formaràs un "equip". La resta: "menjades de coco". L'exercici de la nostra professió, si vol ser resolutiva, és personal i intransferible, per més històries clíniques escrites que tinguis al teu davant. El meu pare, un excel.lent metge de capçalera, recordava de memòria la major part dels diagnòstics i tractaments dels seus malalts. Algún cop anotava alguna cosa. Les històries clíniques dels meus pacients m'ajuden a recordar aspectes que d'altre banda no tindría presents. No serveixen perque tot-hom pugui ficar-hi el nas, com saps que ara passa. Són les meves notes i sí alguna persona vol treballar-hi me n'ha de demanar el permís. Això és el que penso i no em sembla ètic, ni probablement legal, el que succeiex actualment.

Mira, a mi no em va contractar ningú i, espavilat que sóc, em vaig deixar enganyar per poder posar en marxa aquest Centre que m'he estimat (que be, oi?). Me'l sentía meu, nostre. I aquest sentiment era prou majoritari perque creguessim que treballavem al cel (que bé, oi?) . I havíen la voluntat i les lleis que ens feien d'estimulant... Bé tot això ja ho sabeu... Sembla que treballar satisfets pot ser un delicte. Els factotums no van deixar, d'una manera o una altra, que el Centre seguís igual. Van permetre, varem permetre, permetem, que creixès, i que segueixi creixent i creixent.

Bé ja t'he dit que no volía parlar d'això, peró és que una cosa em porta a l'altra.

Tants i tant grans, com ens ho farem. Quoi faire? Necessitem un cert ordre. Jo tenía un despatx privat que vaig voler tancar quan varem "guanyar" l'exclusiva. I no m'anava malament, però la seva rendabilitat estava en relació proporcional a les hores que hi dedicava. A mi només m'agrada treballar per a viure, no vull viure per...Vull dir que se montar-m'ho, que ja ho he fet i que amb una bona secretària i una bona infermera pots sortir-ne prou bé. I si és la mateixa persona, infermera-secretària, millor. I si es de la família o parenta et pots estalviar...Si la vols et puc donar la llista de tot el que emprava, i de quins "proveidors"(mira també quina parauleta, aliena completament a la nostra disciplina, una parauleta pròpia dels manuals de economía, del negoci) em servien.

Si sóm pocs, els nostres defectes, que en tenim tots, sembla que ens els tolerem millor, o no? Que sí, que sí, que entenc que hi ha d'haver un control individualitzat de la nostra activitat, el que no entenc es que aquest control, per desmesurat, acabi desvirtuant, fent perdre el sentit, de la nostre tasca. Mira, jo només necessito un lloc i els meus pacients una hora per veure'm. No per estalviar llocs de treball s'han de complicar tant les coses que facin, que ens obliguin a renunciar a criteris professionals innegociables. Bla, bla, bla...

Tot plegat, els plantajements economicistes, també ens porten a convertir-nos en un apèndix de l'hospital i no m'agrada.

Allò que sen's va dir: que no hi hauría discriminació, ni obligació per part dels pacients envers el CST o la MST, també va ser mentida.

I també et parlaría de la deformació dels residents. I de les etiquetes dels usuaris. I de les peles. I dels "trams" de l'ICS. I de la carrera professional. I...

I no em dóna la gana de tornar a sentir que la meva activitat és una o altra en base a xifres de freqüentació dels meus pacients, dels domicilis que m'has hagut de fer, ni de si perds un duro perquè em doni la gana de receptar Carnicor en supositoris (que per cert va molt bé per el restrenyiment, sobre tot el restrenyiment mental, segons la medicina vident).

Bé, company/a no em vull enrrollar més del compte. Estic cansat d'aguantar aquest esperit de col.legi de monges xafarderes (o eren darderes?) que ens rodeja per tot. Només vull que em deixis treballar tranquil, tot observant, si em be de gust, les teves parides, o no. No vull participar en el teu negoci i si em vols alguna cosa ja m'ho diràs. Ets prou savi/a per a poder prescindir de la meva col.laboració. Els meus malalts no haurìen de necessitar la teva i si fos així vol dir que no ho faig prou bé.

Ara ja sé millor perquè m'he emprenyat. Anem enrrera enlloc d'anar endavant.

Ègara, 26/XI/1999, AC